Es compleixen 41 anys de la primera manifestació de l’Orgull a Espanya, que va recórrer La Rambla el 26 de juny de 1977.
El 28 de juny es celebra la marxa per l’Orgull, una tradició que va començar fa quaranta-un anys. L’escenari de llavors no va ser el Paral·lel, sinó La Rambla, el carrer que va canalitzar tot el moviment LGTB després de la mort del dictador Francisco Franco.
Era l’any 1977 i encara estava vigent la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, que criminalitzava al col·lectiu homosexual amb multes, presó i l’internament a centres psiquiàtrics. La defunció del dictador no va significar la fi de la repressió, de moment. Poc després que Carlos Arias Navarro donés la notícia, dos joves sabedors dels disturbis de Stonewall de 1969 (catalitzadors de l’Orgull a Estats Units i la resta del món) van crear el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). S’anomenaven Armand de Fluviá i Francesc Francino i es convertirien en els fundadors del moviment d’alliberament LGTB al país.
“Nosaltres no tenim por. Nosaltres som”
El FAGC havia enviat cartes anònimes als arquebisbes de les Corts i publicava una revista que s’enviava des de França als “valents subscriptors” que no volien sentir-se sols en la lluita pel seu alliberament. El gran moment va arribar pocs dies després de les primeres eleccions democràtiques. Fins a 4.000 persones van omplir La Rambla reclamant la derogació de la Llei de Perillositat i denunciant el que havia ocorregut en Stonewall-La policia novaiorquesa solia hostigar d’homosexuals, que també eren vists com a malalts mentals. El que es van trobar aquell 28 de juny va ser una oposició en massa a aquella situació insostenible.
La mateixa ràbia i ganes de canviar de Stonewall va ser la que va impregnar el passeig barceloní. Des de Canaletes fins a Colom s’escoltaven càntics com “No somos maricas, somos transexuales”, “Detrás de las ventanas, también hay lesbianas. Detrás de los balcones, hay maricones”, “Amnistia sexual”, “Nosaltres no tenim por, nosaltres som”. A la protesta es van unir feministes, lesbianes, comunistes, bisexuals, llibertàries i sindicalistes. Segons recorda Eliseu Picó, un dels fundadors del FAGC, “Havíem d’aconseguir llibertat al moment en què la resta de la població aconseguís llibertat”. El FAGC havia recolzat a les manifestacions d’aquestes minories i quan els va arribar el torn, van respondre.
Molt camí per ramblejar
La manifestació es va saldar amb càrregues policials, cinc ferits i un detingut. No obstant això, el Govern no va trigar a respondre. Dos anys després, al 1979, s’eliminaven els articles de la Llei de Perillositat que penalitzava els “actes homosexuals”. L’any 1998 la llei catalana contemplaria les parelles del mateix sexe i al 2005, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar el matrimoni entre persones homosexuals.
Els canvis socials han avançat molt de pressa però gran part de la societat no. Segons l’Informe Aequalis 2017 de Millors Pràctiques en la Gestió LGTB, el 85% dels trans no poden accedir a un treball i el 60% de les persones que formen part del col·lectiu LGTB sofreixen algun tipus de discriminació. Per no parlar del bullying a les escoles o professionals que oculten qui són per por de que els acomiadin. De fet, el PRIDE Barcelona 2018 reivindica els drets de les persones refugiades LGTBI+. Encara queda molt camí per recórrer (o ramblejar) i molt pel que protestar, però també és moment de recordar que, fa quaranta-un anys, Barcelona va sortir de l’armari.
