-
Cròniques de la Rambla
-
Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència
-
La Rambla en el punt de miraJosep Pla (1897-1981), considerat el millor prosista en llengua catalana, ben aviat quedà encisat per un dels carrers més cosmopolites del món. No debades ha estat el termòmetre de la vida política i cultural, sobretot a principis del segle XX. L’autor d’El quadern gris destacà pel seu enginy a l’hora de trobar l’adjectiu exacte. I la Rambla no va escapar a aquesta recerca. D’ella digué que ha estat “l’artèria cívica per excel·lència durant segles”.
-
L'art de distreure'sEl jove Pla, provinent de Palafrugell (Baix Empordà), cursaria estudis a la Universitat de Barcelona. Acabà la carrera de Dret, tot i que exerciria com a periodista i escriptor. Feu de corresponsal per a diferents publicacions a França, Itàlia o Alemanya. De la seva època d’estudiant, recordava les tertúlies a l’Ateneu Barcelonès i, per descomptat, els passejos (o l’art de badar, que en deia) per la seva estimada Rambla: “Està imponent, de llums, de gent i de diners”.
-
Salat i amorósUna de les millors descripcions de la Rambla sortiria de la ploma d’en Josep Pla. D’un jovenet Pla. A Barcelona, una discussió entranyable repassa la geografia de la capital, parant especial atenció al seu carrer més icònic. Curiosament, li dedica tot un capítol al vent que hi bufa. El descriu com a “salat i amorós”. Alhora, parla de “la frescor de gust de menta de l’embat de les cantonades”. I pel que fa al Liceu: “Una vitrina fascinant, magnífica, viva, basada així doncs en el pur exhibicionisme”.


