Un turista anomenat Stendhal

Diuen que Barcelona és la ciutat més bonica d’Espanya després de Cadis

El veritable nom d’aquest escriptor francès nascut a Grenoble és Henri Beyle (1783-1842). Entre les seves obres més conegudes destaquen El roig i el negre o La cartoixa de Parma, a més d’un grapat d’assajos sobre rellevants personatges relacionats amb el món de l’art. L’any 1837 va publicar Memòries d’un turista, on reivindicava una mirada pròpia allunyada de les guies de viatge convencionals. És en aquest llibre on trobem les seves impressions sobre Barcelona, ciutat on s’hi va estar només 24 hores però que li deixaren un bon record.

Stendhal, malgrat el poc temps que passà a Barcelona, titllaria de “plaer molt immens” el dinar que li van servir a l’hotel Quatre Nacions de la Rambla. I, pel que fa al susdit passeig, li dedicaria unes paraules d’allò més elogioses: “La Rambla m’ha encisat: és un bulevard disposat de manera que els passejants n’ocupen el centre, entre dues fileres d’arbres força bonics. Els vehicles circulen pels dos costats, al llarg de les cases, i són separats dels arbres per dos petits murs de tres peus d’alçada, pels quals aquests arbres queden protegits”.

Els efectes que provoca en el visitant una sobreexposició vers creacions artístiques de gran bellesa van ser descrits pel novel·lista de manera magistral després d’una visita a Florència l’any 1817. Des de llavors es coneix aquesta malaltia amb el nom de síndrome de Stendhal. Tot i que a Barcelona no patiria aquests efectes, és probable que durant l’estada recordés a la seva amiga nord-americana Judith Downing, qui es casaria amb un dels homes més rics de la ciutat: Josep Xifré. La mateixa dona que va inspirar els també escriptors Gustave Flaubert o Prosper Mérimée.