Algunes curiositats sobre Joan Miró, un pintor que va estudiar per a ser comptable i va trigar en vendre el seu primer quadre.
És un dels artistes més cèlebres del segle XX, però també un dels més desconeguts. Al contrari que els embolics de faldilles de Picasso o les excentricitats de Dalí, sempre va ser discret amb la seva vida privada. Innocent però trencador, va dir que “l’art estava en decadència des d’Altamira”. Aquí van més curiositats sobre Joan Miró.
Va estudiar per “ser algú a la vida”
Va néixer a la Barcelona del 1893. Fill de Dolors Ferrà i Miquel Miró, pot dir-se que va mamar art des del principi. El seu pare va ser ferrer, rellotger i orfebre i el seu avi matern va treballar d’ebenista. Malgrat aquests antecedents, la família li va fer estudiar comerç per ser “algú a la vida”. Així i tot, Miró els va convèncer per matricular-se a les nits a l’escola d’art i disseny de la Llotja. El seu pare ho va permetre perquè ho veia com un passatemps però el jove Miró va rebre la influència de dos mestres que marcarien la seva vida per sempre. De Modest Urgell va assumir tres elements que apareixeran a la seva obra una vegada i una altra: el cercle vermell, la lluna i l’estel. De Josep Pascó, les avantguardes del segle XX i a simplificar.
La seva primera exposició va ser un fracàs
Joan Miró va decidir que volia ser pintor després d’una malaltia que li va obligar a retirar-se a una masia a Mont-roig durant dos anys. Van ser difícils però definitius. Va tornar a Barcelona per seguir formant-se i l’any 1918, als vint-i-quatre anys, va organitzar la seva primera exposició a les Galeries Dalmau. No va vendre cap de les 64 obres exposades.
Va conèixer a Picasso per una ensaïmada
Faltaven dues setmanes perquè Joan Miró es mudés a París, on residia un artista que es convertiria en el seu amic: Pablo Picasso. Les mares dels genis eren amigues. Quan la mare de Picasso es va assabentar de la notícia, li va demanar a Dolors Ferrà que el seu fill li portés una ensaïmada. Miró va intentar complir l’encàrrec però Picasso, que ja era un artista reconegut, sempre estva massa ocupat per atendre’l. Quan per fi van trobar-se, l’ensaïmada ja s’havia espatllat. El malagueny, sorprès, li va preguntar per què no la hi havia menjat. Malgrat la diferència d’edat -Miró tenia vint-i-sis anys i Picasso, trenta-dos-, va ser el principi d’una gran amistat. La que li va obrir les portes del món de l’art. Picasso va ser la primera persona a comprar-li un quadre a Miró: Portrait d’uneix danseuse espagnole (1921).
Dada anecdòtica. Anys més tard, Miró visitaria a Picasso a Cote d’Azur, prop de Niça. Va picar a la porta. Un treballador de la casa li va obrir sense fer-lo entrar. Per protocol, deia a les visites que havia de comprovar si el geni era a casa. Quan li va comunicar l’arribada de Miró, Picasso li va dir sense pensar-li-ho dues vegades que el convidés a dormir. A la pregunta a què venia tant interès, va contestar: “Som molts els pintors que perseguim els estels del firmament, però l’únic que les ha atrapat és Joan Miró: l’home al que vostè fa esperar a la porta”.
La gana l’inspirava
Fins que Picasso no es va convertir en el seu primer comprador, Joan Miró va passar moltes penúries. Sabia que la seva família no veia bé que es traslladés a París per convertir-se en artista, així que es va negar a demanar ajuda econòmica. Cada vegada que tenia gana, pintava. No per poder viure (que també), sinó perquè assegurava que les al·lucinacions que li provocaven les ganes de menjar li feia explorar nous mons.
Ernest Hemingway va guanyar un quadre de Miró per una aposta
Miró no va trigar a formar part dels cercles surrealistes de París. Allí va conèixer a Henry Miller, Gertrude Stein, André Massón i l’escriptor Ernest Hemingway. L’artista barceloní ho recorda “més pobre que les rates. Amb els calces plens de forats”. Malgrat les seves manques, Hemingway solia viatjar a Espanya fascinat per la tauromàquia i els paisatges de la Península. Per això, quan Miró va pintar La Masia inspirant-se en aquella casa de Mont-Roig, va fer el possible per regalar-li-la a Hadley Richardson, la seva primera esposa. El mateix efecte va causar en el poeta Evan Shipman. Es van jugar als daus qui havia de quedar-se el quadre i l’escriptor va guanyar. Lluny d’enfadar-se, Shipman li va ajudar a demanar diners a amics i familiars per adquirir l’obra.
El crowdfunding va funcionar, encara que poc després va abandonar a Richardson per la periodista Pauline Pfeiffer i per tant, es va separar de La Masia. Quan va contactar amb la seva ex dona perquè li retornés el quadre va acceptar. Quan Hemingway va morir l’any 1961 la seva quarta esposa, Mary Welsh (també periodista), va heretar el quadre. Hadley Richardson ho va reclamar però van arribar a un acord i avui és a la National Gallery of Art de Washington.
Miró volia “assassinar la pintura”
Una vegada Miró va declarar que volia “assassinar la pintura”. En realitat volia desprendre’s de la idea clàssica de pintura, “anar més enllà de la pintura de cavallet”. És a dir, experimentar amb nous enfocaments i materials. Va trobar l’arma homicida ideal a les pintures rupestres. Tant, que va arribar a assegurar que “l’art porta en decadència des de Altamira”. Després de visitar-les en la dècada dels cinquanta, va començar a treballar amb objectes abandonats, ceràmiques i nous formats. D’aquí van sortir, per exemple, la façana de la T2 de l’aeroport del Prat i l’icònic Mosaic de la Rambla.
També va complir les seves paraules. Agradava de crear obres per després destruir-les ja que per a ell, “l’art és efímer”. Una vegada va pintar les finestres del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Dos mesos després, les va netejar amb una escombra mullada i dissolvent. A la fi dels setanta aquesta etapa antipintura es va traduir en llenços cremats i acoltellats.
Una de les seves obres es va perdre en l’11-S
L’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001 va suposar una pèrdua econòmica de més d’1.000 milions de dòlars en obres d’art. Es van perdre, entre altres obres, tres-centes escultures i dibuixos de Rodin, un mural de Louise Nevelson i un tapís de Joan Miró que, encara que va cremar, va sobreviure a l’atemptat.