Aquesta dita té el seu origen en el personatge més popular que es va passejar per La Rambla de la primera meitat del segle XX.
T’ho miris per on t’ho miris, La Rambla sempre ha estat una fàbrica de personatges. Totes les generacions que l’han trepitjada tenen el seu “boig” entranyable, sigui un artista, un “buscavides” o treballadors de dubtosa reputació. Són aquests individus als quals t’acostumes, inclús t’alegren el dia, i que un matí desapareixen, sense previ avís, mutilant una mica el carrer més popular de Barcelona.
Una d’aquestes presències que La Rambla mai oblidarà per molts anys que passin es deia Dolors Bonella i Alcázar, però sempre se la recordarà com “La Monyos”, d’aquí l’expressió “ser més famosa que La Monyos”. Era una dona menuda, que vestia amb bruses llampants, faldilles llargues estrafolàries i es maquillava en excés, dibuixant-se dos enormes colorets a les galtes. Quan no s’estava barallant amb sí mateixa, corria Rambla amunt, Rambla avall o s’apropava als passejants amb un somriure infantil i els preguntava «Senyoret, senyoret vol que li canti una cançó o li reciti un verset?».
Va néixer al carrer Cadena, actual Rambla del Raval, el 1851, però els ramblistes van començar a reparar en la seva presència als anys vint, una època de progrés econòmic marcat per l’arribada de la Revolució Industrial a Catalunya. En aquella època un podia trobar-se a la porta del Liceu amb un alt aristòcrata a l’espera d’un concert o amb un pidolaire esperant el seu moment per robar-li quelcom de valor. Eren els temps de les floristes, les tertúlies a Canaletes i la consolidació del modernisme. En mig d’aquesta pròspera calma que precedia a la tempesta de la Guerra Civil hi era ella, La Monyos, conquistant el dia a dia dels qui travessaven el carrer on tot comença a Barcelona.
Ningú sap molt bé què o qui la va tornar boja, però totes les teories convergeixen en el trauma d’un nadó que mai va veure créixer i d’algú influent que es va aprofitar de la seva situació per fer-li mal. Alguns diuen que un marquès la va deixar embarassada i li va robar la seva filla, uns altres que el propietari d’un “palauet” la va embarassar i la va obligar a avortar. També es rumoreja que quan era molt jove va tenir una criatura amb un mosso de l’alta burgesia catalana que la va raptar.
La bogeria de La Monyos i el seu tràgic passat no només eren el tema de conversa dels veïns, sinó també el símbol de l’inconformisme, especialment quan va esclatar la Guerra Civil. Es diu que durant les Jornades de maig del 1937, quan es van enfrontar els anarquistes i els trotskistes d’una banda i el Govern de la República i la Generalitat per un altre, es va fer un “alto-el-foc” entre els milicians de la CNT i la UGT perquè ella pogués travessar l’encreuament entre Passeig de Gràcia i Diagonal. Ella no s’havia deixat acoquinar pel conflicte ni l’odi insà que sorgeix d’una guerra entre germans i veïns, la seva demència estava per sobre de tot allò. Això, fossis del bàndol que fossis, era digne d’admirar i d’envejar.
Aquesta nina trencada amb cor d’or va morir el 1940, amb 89 anys, en un hospici. Va marxar sense fer soroll però el seu aspecte i vida estrafolaris han quedat retratats en un ninot autòmat del Museu d’Autòmats del Tibidabo, en una pel·lícula dirigida per Mireia Ros, en un musical i fins i tot en una sardana. L’artista Rudy Ventura la recorda així en un dels seus temes: D’un grat record, ciutat comtal, per sempre més tindràs la Monyos immortal. I per sempre immortal, la Monyos!