Hi ha moltÃssimes estacions de metro fantasma a Barcelona i una de les més intrigants és la de Ferran, a la lÃnia 3.
El TMB és un lloc plagat de misteri. Als matins, amb les presses, les empentes i les aglomeracions, ni ho notes. Quan cau la nit i esperes a que arribi el proper tren, pots sentir que es respira certa tensió en l’ambient. Diuen les males llengües que hi ha fantasmes, unes altres, que hi ha animals deformis que semblen trets d’una pel·lÃcula de terror. Res s’ha confirmat. El que sà es pot assegurar amb certesa és que hi ha unes quantes estacions en desús que provoquen més d’un calfred. Una d’elles és la de Ferran.
La parada de Ferran es va inaugurar el 1946, quan el Gran Metre de Barcelona estava en plena ampliació. Hi era a plena Rambla, entre el Pla de la Boqueria i el carrer de Ferran. Tenia una única via i solament es podia accedir des del nostre passeig més emblemà tic. Va entrar a formar part de la llista d’estacions de metro fantasma a Barcelona a partir de 1968. En aquest any la van clausurar per perllongar la lÃnia 3 fins a Drassanes. La van fer tapiar perquè ningú pogués accedir a ella. Ara solament queden vestigis i molt poques imatges que retratin el seu passat. Això ho converteix en un dels llocs més misteriosos del suburbà .
Ferran és un lloc intrigant però no és el més esgarrifós de tots. Hi ha estacionis fantasma i en actiu que donarien material per uns quants programes de Cuarto Milenio. Una d’elles és la de Rocafort (L1). Fa anys es va produir una onada de suïcidis sense explicació-quatre en un mes-que va sorprendre tant al personal com als mitjans de comunicació. Els operaris van començar a no voler treballar a les nits quan va córrer la història que les cà meres de vigilà ncia havien captat a persones caminant entre les vies.
Una altra de les històries més conegudes és la de Gaudà (L5), una estació que es va construir però mai es va utilitzar. Diuen que si mires per les finestres del vagó durant el trajecte que hi ha entre la sagnada famÃlia i Sant Pau, veurà s persones sense rostre esperant un tren que mai passa. Posa els pèls de punta, veritat?