Algunes dones oblidades de la història de Barcelona

La història de Barcelona també l’escriuen els vencedors, noti’s el masculí. Aquestes són algunes ‘elles’ que es van quedar en el tinter.

Si cerques en Google quins artistes, poetes, cantants o personatges cèlebres han destacat en la història de Barcelona, la majoria dels resultats mostren noms masculins. Fa falta indagar bastant per descobrir una dona. Si a més la intenció és investigar si tenen alguna relació amb La Rambla, la tasca es complica, molt.

Aquesta és una ridícula mostra d’aquestes dones rebels, lluitadores, lliures i intel·lectuals que d’una manera o un altre formen part de la història de Barcelona i, concretament, La Rambla, el seu passeig més concorregut. En el llibre Elles!, editat i publicat per la Generalitat en el 2017, pots trobar moltes més.

Júlia Casas, la més descarada de la Rambla

Al segle XIX les floristes van arribar a la Rambla per dotar de vida, alegria i color al passeig. I ho van aconseguir amb escreix. En una de les tertúlies organitzades entorn dels seus llocs el pintor impressionista Ramón Casas va conèixer a Júlia Peraire, una venedora de loteria el caràcter de la qual va enlluernar a l’artista. Ella era vint-i-dos anys menor que ell i es va convertir en la seva musa. No hi ha més que fer un cop d’ull a l’obra pictòrica de Cases per comprovar aquesta obsessió.

Volien casar-se però la família d’ell no aprovava el matrimoni. En aquella època, una dona lliurepensadora, vivaç i apassionada com Peraire era sinònim de moral dubtosa. Casas va rebutjar a la seva família animat per Peraire i es va anar a viure amb ella. Van contreure matrimoni a l’església de la Bonanova i mai van tenir fills perquè ella no volia ser mare. La burgesia del moment tampoc aprovava aquesta relació entre un pintor de bon bressol i Júlia Peraire, però allò mai els va importar.

Maria Francesca Fiveller, la ‘Virreina’

En el número 99 de La Rambla se situa el Palau de la Virreina, un edifici senyorial del segle XVIII. El va manar construir Manuel d’Amat i de Junyent quan va tornar a Barcelona amb una gran fortuna després de ser cessat com Virrei de Perú. A Amat li agradava l’ostentació i exhibir les seves riqueses, costum que va continuar practicant a la capital catalana. Per això es va manar construir dos palaus, un en La Rambla i un altre a Gràcia, on està l’actual plaça de la Virreina.

A tot això, Maria Francesca Fiveller estava promesa amb el seu nebot. No obstant això, el matrimoni no es va arribar a celebrar, mai es van saber les circumstàncies. Per reparar l’honor de la família, la van casar amb Manuel d’Amat, que li triplicava l’edat. El matrimoni va durar tres anys per la mort del Virrei. Aquest li va deixar tota la seva fortuna però el més important, que Barcelona mai oblidés la història de la Virreina.

Eulàlia Ferrer, propietària de el ’Diari de Barcelona’

Al segle XIX semblava impossible que una dona fos mestra llibretera, molt menys estar al comandament d’un periòdic. No obstant això, Eulàlia Ferrer, nascuda en el si d’una família de llibreters i impressors, ho va aconseguir. Als dotze anys va heretar l’empresa familiar del seu difunt pare, que també li va deixar una petita fortuna. Aquest amor per la paraula escrita va ser el que li va unir amb Antoni Brusi i Mirabent, que es dedicava a l’enquadernació i venda de llibres.

Junts van fundar una impremta que van registrar a nom dels dos, alguna cosa inaudit. En 1808 va esclatar la guerra entre Espanya i França amb la conseqüent invasió napoleònica. Eulàlia i Antoni van traslladar la seva empresa a Tarragona per imprimir les publicacions antifranceses La Gazeta i el Diari de Barcelona, que duraria fins a 1994. Acabat el conflicte van tornar a Barcelona però en 1821 el seu marit va morir de febre groga. Ella sola va prendre les regnes del Diari de Barcelona i es va assegurar que els seus fills viatgessin i aprenguessin del món. Quan confiava que deixava el negoci en bones mans, es va retirar.

Anna Monner, l’actriu que no volia ser-ho

Anna Monner mai va voler ser actriu. El seu pare era actor i portava una empresa de teatre i s’havia criat al món de la faràndula. Ella ho veia replet de vicis, de gent desagraïda i maleducada. No obstant això, tenia un talent increïble. En 1865, amb tan sol onze anys, va debutar en el Teatre Tirso de Molina. Els seus grans dots van fer que li ploguessin els papers, que ella sempre rebia amb desgana. Va arrasar en el Gran Teatre del Liceu, en el Teatre Novetats, en el Principal de la Rambla i en el Romea. Aquí va formar part de l’elenc d’actors de Frederic Soler, Pitarra. Als 53 anys va deixar els escenaris a causa d’una paràlisi però el teatre la va perseguir fins a la seva mort.

Francesca Bonnemaison, culturalitzant a les dones obreres

Francesca Bonnemaison va ser una pedagoga que es va prendre molt seriosament l’educació i formació de les dones obreres del seu temps. En 1909 va fundar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dóna, un espai que va néixer sent modest però que al cap d’un any es va convertir en tota una institució cultural. Les dones no podien anar a la universitat però van trobar en Bonnemaison una via per aprendre tot el que els estava prohibit. De forma gratuïta, llegien, acudien a classe, aprenien idiomes i ciència.

Bonnemaison era una feminista conservadora convençuda, és a dir, lluitava en cos i ànima per l’educació de la dona sempre que es respectessin les institucions familiars. Quan es va declarar la República va lluitar per la legalització del vot de la dona, va fundar la secció femenina de la Lliga Regionalista i fins i tot es va presentar a unes eleccions. Durant la Guerra Civil es va exiliar a Suïssa amb el seu amic i aliat Francesc Cambó. Va tornar en 1941 però per llavors, la Falange Espanyola havia modelat l’Institut a imatge i semblança seva per a la seva Secció Femenina. Bonnemaison es va desvincular d’aquest nou enfocament fins a la seva mort.

Aurora Bertrana i els seus Paradisos Oceànics

A Aurora Bertrana la hi coneix, entre altres coses, per fundar la primera banda de jazz femenina d’Europa. Però també va ser una viatgera i aventurera avançada al seu temps, molt. A principis del segle XX era inconcebible que una dona veiés el món que ella va gaudir. La seva família va intentar aferrar-la a un món de costura i boixets, fet que l’escanyava fins a arribar a l’asfíxia. També li van tancar les portes de l’escriptura, doncs segons el seu pare, l’autor Prudenci Bertrana, no era una professió de senyoretes.

Bertrana va trobar en la música la seva via de fuita. Es va guanyar el primer sou tocant en un cafè en La Rambla i després se’n va anar a viure a Ginebra, on va fundar un trio de jazz en el marc dels ‘feliços’ anys vint. No obstant això, aquella Europa repleta de convencionalismes i prejudicis se li quedava petita. Ni la seva fortalesa i llibertat d’esperit va aconseguir evitar que la casessin amb un enginyer elèctric que la cortejava.

Lluny de deprimir-se, Bertrana va aprofitar l’oportunitat per mudar-se amb ell a la Polinèsia. Allí es va retrobar amb l’escriptura i va publicar Paradisos Oceànics, en el qual relata el xoc entre els valors familiars del Vell Continent i la llibertat dels maorís. També va explorar el Marroc sola i durant la Guerra Civil a Espanya va militar en ERC. A tot això, el seu marit la va abandonar per la seva secretària i es va aliar al Bàndol Revoltat. La victòria franquista la va ofegar però per sort, va poder refugiar-se en la seva escriptura, fins que va morir en una Espanya grisa en 1974.