El Gran Teatre del Liceu es va construir sobre els fonaments d’un antic convent. Des d ‘ aleshores, han ocorregut coses molt estranyes.

El Gran Teatre del Liceu, situat a la rambla dels Caputxins, és un dels edificis més representatius del passeig barceloní. Tot un temple a les belles arts on s’han representat les òperes més importants de la nostra història. No obstant això, des de la seva primera inauguració el 4 d’abril de 1847, ha estat un lloc marcat pel misteri. Aquestes són algunes de les seves llegendes.

El Liceu sempre es va concebre com una casa per a la música i el teatre. Els seus orígens es remunten al 1837, en la Societat Dramàtica d’Afeccionats. Aquesta va edificar la seva seu sobre les ruïnes d’un convent arrasat per un incendi en aquest mateix segle. Durant les obres es van trobar restes d’antics monjos, senyal que el misteri i la intriga marcarien per sempre la història d’aquest lloc.

liceu
Gravat de ‘Norma’, una de les primeres representacions que es va fer a l’edifici.

 

En 1838 es va professionalitzar per convertir-se en el Liceu Filharmònic Dramàtic Barceloní. Aquest lloc de trobada per a l’alta burgesia catalana i els enamorats de la música mereixia destacar. El 4 d’abril de 1847 es va inaugurar, amb tots els honors, el Gran Teatre del Liceu(gairebé) tal i com el coneixem.

Les butxaques més plenes no eren els únics que freqüentaven el Liceu. El poble també assistia a nombroses festes i balls on imperava l’alegria i la rauxa. Una d’elles era el carnestoltes. El 1861 es va declarar un incendi que va destruir per complet la sala i l’escenari. Els més creients expliquen que els monjos enterrats sota l’edifici es van afartar de tant “pecat i festes paganes” i van decidir prendre cartes en l’assumpte. Uns altres expliquen que durant la retirada d’enderrocs, van trobar un paperet en el qual posava “Sóc un mussol i vaig tot sol, si ho torneu a aixecar, ho tornaré a cremar”.

liceu
Gravat de l’incendi de 1861.

 

Les tasques de reconstrucció van començar de forma immediata però, un any després de l’incendi, una gran inundació les va reduir a res.

El Liceu es va reobrir en 1862 però aviat viuria un altre agitat episodi de la seva història. En aquella època de revolucions socials i pistolerisme, era l’aparador de l’alta burgesia financera i industrial. En 1893, un anarquista va llançar dues bombes des de la platea mentre es representava el Guillem Tell de Rossini. Van morir 20 persones. La tragèdia, una vegada més, tornava als escenaris.

Segurament, tu o els teus pares recordeu l’últim fet misteriós relacionat amb el teatre. El 31 de gener de 1994, La Rambla despertava amb el Liceu en flames. Aquella imatge es gravaria en les retines de la societat catalana, que va sofrir un dur impacte emocional. Les obres de reconstrucció van durar poc més de cinc anys. La façana de l’edifici es va reproduir tal com es va plantejar al segle XIX. Per dins, es va convertir en un dels teatres més segurs del món. De moment, no ha tornat a ocórrer res més però és inevitable recordar aquest vell missatge de “Sóc un mussol i vaig tot sol, si ho torneu a aixecar, ho tornaré a cremar”.