Les faroles de la plaça Real van ser l’empenta que necessitava Antoni Gaudí per fer-se valer.

Tots els genis, abans de convertir-se en tal, han tingut uns inicis complicats. Abans de crear Els Simpsons, per exemple, Matt Groening va treballar com a xòfer i rentant plats a una guarderia. Quentin Tarantino va estar de dependent a un videoclub i Tom Cruise estava tan desesperat amb la seva vida que va considerar la idea de fer-se franciscà. Així fins que un dia “fan clic” i descobreixen en què poden destacar. A Antoni Gaudí (1852-1926) li va passar alguna cosa semblat. Quan es va graduar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ho va fer amb un expedient acadèmic bastant fluix. La seva oportunitat va arribar quan l’Ajuntament de Barcelona li va encarregar l’enllumenat públic de dues places que avui són parada obligatòria para tot aquell que visita Barcelona: la plaça Real i el Pla del Palau.

Mentre estudiava, Gaudí va treballar com a delineant per a arquitectes de renom com Francisco de Paula Villar, Joan Martorell o Josep Fontserè i Mestre. Amb aquest últim va fer la reixa d’entrada del Parc de la Ciutadella i per això, l’Ajuntament va pensar en ell. Gaudí va fer dos dissenys diferents per als fanals, un de tres braços i un altre de sis, tots dos amb una base de pedra sobre la qual s’aixeca una columna de ferro forjat i bronze. Les va decorar amb una representació del casc amb ales de Mercuri i dues serps enroscades.

faroles de la plaça Real
La plaça Real a La Rambla.

 

Un canelobre de noble senzillesa

L’arquitecte no volia que les faroles de la Plaça Real fossin ostentoses i virolades, sinó senzilles. Quan va presentar el projecte a l’Ajuntament, va deixar clar que volia “Fer un canelobre de noble senzillesa sense raquitisme, donant a cada part la importància que requereix i subjectant-ho a complir estrictament les necessitats amb la finalitat que ha estat creat”.

Els fanals de la Plaça Real es van inaugurar al 1879 i van deixar impressionada a la societat de l’època. Pocs després, el 1883, Gaudí va rebre l’encàrrec de dissenyar la Casa Vicens i a partir d’aquí, va començar a fer-se un nom. La cirereta del pastís va ser quan l’industrial català Eusebi Güell es va fixar en el seu talent, donant lloc a una relació no solament de mecenatge, sinó d’amistat. D’aquí van sorgir obres com el Palau Güell (en carrer nou de la Rambla), el Parc Güell o la cripta de la Colònia Güell.